Després de passejar uns dies pel parc nacional i tenir el Xueca flipat amb totes les tàpies, roques, línies existents i no, em va fer adonar que aquest lloc era molt ben parit i que calia enfilar-nos per una d'aquelles vies que ens van fer somiar.
Així que després d'enganyar a la Laia i en José, vam dirigir-nos cap a l'agulla Superior de Crabes on vam enfilar-nos pel lloc que ens va agradar més. El resultat va ser una via exigent de mixta, ja que les condicions de neu que vam trobar van ser mot dolentes. Ara, qui sàpiga esperar neu dura gaudirà d'un petit bombon en un lloc súper guapo.
Cal una menció als refuguieros d'Amitges, que altre cop ens van fer sentir com a casa. Qui té amics té un tresor.
