Després de passejar uns dies pel parc nacional i tenir el Xueca flipat amb totes les tàpies, roques, línies existents i no, em va fer adonar que aquest lloc era molt ben parit i que calia enfilar-nos per una d'aquelles vies que ens van fer somiar.
Així que després d'enganyar a la Laia i en José, vam dirigir-nos cap a l'agulla Superior de Crabes on vam enfilar-nos pel lloc que ens va agradar més. El resultat va ser una via exigent de mixta, ja que les condicions de neu que vam trobar van ser mot dolentes. Ara, qui sàpiga esperar neu dura gaudirà d'un petit bombon en un lloc súper guapo.
Cal una menció als refuguieros d'Amitges, que altre cop ens van fer sentir com a casa. Qui té amics té un tresor.
1 comentario:
que cabrón nen... resulta que un diumenge de "ressaca", remanant per l'internete apareix aquest blog i aquesta linia. Mira que ets putilla eh...! ja ja ja
la veritat és que tot el que vaig descobrir aquells dies em va deixar les coses a lloc, i el cap als nuvols. PUTU PARADÏS! ara bé, crec que marxes als United avui o demà, cabrones! Imfleu-vos de fissures i disfruteu molt companys, que jo de ben segur aniré a treure el cap de nou per allà i gràcies. Salut i sort amb el viatge i espero veure'us farts d'espedradrap a la volta!!!!
Per cert, huaré de repetir conducció així que nari nanat! cagum tot! Chueca
Publicar un comentario